Caminant pel món: les guixeres i pedreres de la serralada de Ponent

El guix o sulfat de calci dihidrat és un mineral que podem trobar amb facilitat a la serralada de Ponent (coneguda popularment com “la Costa”) entre les margues de Vic i els nivells rogencs de la formació d’Artés. Aquestes bancades es van formar a finals de l’eocè quan es van assecar els llacs que cobrien bona part de la Catalunya Central. Entre 35 i 15 milions d’anys enrere, tota la Depressió de l’Ebre, en la qual s’inclou la Depressió Central Catalana, era una conca endorreica (sense sortida al mar) ocupada per un o diversos llacs. A Catalunya, els rius baixaven del Pirineu que s’estava formant i de les muntanyes que hi havia al sud (Els Catalànids).  Aquests rius arrossegaven grava, argila, i guix dissolt que s’anava fixant en capes quan hi havia sequeres. La presència de guix en aquesta zona va provocar que s’explotés com a mínim des de mitjans del segle XVIII fins ben entrat el darrer terç del segle XX.  Arran d’aquest fet, encara podem trobar diversos elements que es ho delaten: pedreres, forns, guixeres… Tot això forma un important valor patrimonial que volem donar a conèixer. Així doncs, proposem una ruta que ens acostarà a les pedreres que hi ha sobre Güells, en el municipi de Tona, però que també es fixa en la pedrera del Planell i la seva guixera industrial, sense deixar de banda les guixeres del Garet.

Mineral de guix

Mineral de guix

És important remarcar la importància i versatilitat del guix,  un mineral natural, ecològic i neutre emprat des de temps immemorials a les primeres civilitzacions i que s’utilitza en la construcció, la medicina, l’agricultura, la industria química i farmacèutica i, la indústria alimentària.

Aquest mineral està format per (Ca) Calci,  (SO) Sofre, Oxigen, i dos molècules d’aigua (H) Hidrogen (O) Oxigen. D’aquí que s’anomeni sulfat de calci dihidrat, ja que conté una petita porció d’aigua que podem deshidratar coent-lo. El color del guix és blanc, però també en podem trobar amb tonalitats grises, marrons i vermelles, segons el seu grau de puresa i per la quantitat dels seus components.

La pedra de guix s’extreu a cel obert en bancades compactes de les pedreres de guix. Per aquest sistema s’ha d’utilitzar explosius o bé martells neumàtics. També es troba en masses uniformes barrejades amb terra com si fossin patates. En aquest cas s’extreu amb maquinària pesant com retroexcavadores i pales. Les pedreres de guix del Garet de Dalt, de Tona i del Planell eren de la primera tipologia, el mineral es troba en afloraments més o menys compactes i s’extreia amb explosius.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Entrada al forn de guix de la pedrera del Planell

Antigament els forns per a coure el guix es construïen a peu de les pedreres per tal de facilitar el seu tractament. El guix s’extreia de la cantera i passava a la guixera on es realitzava la transformació del mineral en guix. Es transportava en carros de tracció animal i més endavant amb camions.  Es portava al forn on es coïa a uns 200 graus durant 1 o 2 dies. El combustible eren feixos de llenya d’alzina que mantenien la cambra del forn a temperatura constant per deixar tota la carrega de guix cuita. Un cop cuit el guix s’havia de molinar, garbellar i a través d’una tremuja es posava en sacs a punt per a ser transportats fins al seu destí.

Tot el tram de paret que va des del Garet de Dalt, passant pel Floriac, Güells, Coll d’Arnau i Vall-llobera (trencant per a pujar a Muntanyola), està ple de pedreres de guix. De fet, el  mateix nom de la Guixera del Garet ja ens delata l’explotació d’aquest mineral.  Aquesta masia havia fet d’hostal del camí ral des del 1770 i també està documentat que es dedicava a l’explotació del guix. Sota la casa s’hi va construir una sala amb volta de canó per tal d’emmagatzemar aquest material amb data de 1857. En el camí per accedir a la casa també s’hi troba un forn per a coure teules i, al seu costat un forn de guix de planta rodona. Segons explica Francesc Roma en el seu bloc Patrimoni Existencial, el masover de la casa l’hi havia explicat que arrencaven el guix a barrinades que feien tremolar tots els vidres de la casa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pedrera de guix i congost de Güells

Més avall, sobre l’Empalme de Tona hi trobem les pedreres de guix de Tona. Aquestes són probablement les més visibles per la manca de vegetació i arbres, d’un color entre blanc, vermellós i grisos, com també d’explotació més recent. Aquesta pedrera es divideix en dos ramals. El primer, cap a l’esquerra de la casa de Güells, on hi trobem un camí que s’enfila des peu de carretera fins a la guixera. Aquí cal destacar un monòlit testimoni de guix i una petita cavitat oberta a la mateixa paret de la pedrera on hi podem observar les parets i el sostre de guix. Dins de la cavitat hi ha una nevera que podia haver estat dels treballadors. A la dreta de la casa hi ha l’altre ramal de l’explotació. Aquí hi trobem una petita cabana per allotjar algun tipus de maquinària amb data de 1958 gravada al llindar de la porta. Seguint el pany de paret, en una zona boscosa hi ha un magatzem de grans dimensions, amb data de 1963, que segurament servia per allotjar maquinària pesant.

Seguint la carretera de Manresa a Vic, sobre el trencant de Muntanyola hi ha una altre explotació de guix. Aquí, amagat entre la malesa encara podem veure l’estructura de la guixera industrial del Planell de Tona, que va estar en funcionament fins a la dècada dels anys 70 del segle XX. Segons explica el llibre Tona, mil cent anys d’història d’Antoni Pladevall, aquesta guixera està documentada des de 1872 i estava en ple rendiment l’any 1874, “ ja que entre les despeses hi ha comptes del transport de bous per portar la pedra des del Garet, comptes amb traginers per portar feixina des de Montanyà”. En aquest indret també hi havia hagut un trull per trinxar la calç i,  els treballadors se servien “del mesón de la Barroca”, ara anomenat la Bestreta. Aquesta explotació va continuar fins que va ser abandonada a principis dels anys 70. A sobre d’aquesta guixera també s’extreia guix en unes canteres que hi ha resseguint amunt el torrent de Sant Cugat.

Un dels treballadors d’aquesta cantera era en Pedro, veí de Tona, que en aquella època tenia 19 anys.  Feia poc que havia arribat a Tona amb la família procedent d’un petit poble de la província andalusa de Jaén anomenat El Marmol.  A la guixera també hi treballava el seu pare i el seu germà Domingo que aleshores tenia 16 anys.

Segons relata, era una feina molt dura “semblant a una esclavitud”. La jornada començava d’hora,  a les 5 del matí quan es trobaven a Cal Pere Terzó de Tona. Allí prenien una barreja, un beuratge compost per vi dolç i anís, per tal d’enfilar, al més ràpid possible, carretera amunt fins a la pedrera. Caminaven un tros de carretera fins al trencant del Planell, casa per la qual hi passaven per davant fins a sortir a prop de la Bestreta i d’allà fins a la pedrera on treballaven. Anaven amb la motxilla a l’esquena carregada amb l’esmorzar, el dinar, l’aigua i, el que calgués per a passar tota la jornada.

En Pedro i el seu nèt a la pedrera on va treballar

En Pedro i el seu nét a la pedrera de guix on va treballar

Treballaven de dilluns a divendres de sol a sol, des de les 7 del matí fins a les 7 del vespre. També hi havien d’anar alguns dissabtes. Quan plovia o nevava s’havia de parar l’activitat. Tot i que cobraven igualment ho havien de recuperar poc a poc. Durant l’hivern els hi regalaven un sac de patates. L’encarregat de la guixera, l’Antonio Crivillers,  els pagava setmanalment entre 200 i 300 pessetes. Per cobrar calia anar a una casa que hi havia a la plaça de l’Església. Feien una setmana de vacances per la festa major d’estiu de Tona.

Els treballadors de més edat treballaven a la cantera traient el mineral que posteriorment era transportat fins als forns que hi havia a peu de carretera. Els treballadors més joves omplien sacs de guix a la guixera. La feina de la cantera era la més dura, ja que havien d’extreure el mineral de les parets, sovint penjats d’una corda lligada als arbrers sobre el pla, a  més de 15 metres d’alçada. Per tal de fer saltar les pedres, utilitzaven pólvora que havien d’anar a buscar a la Caserna de la Guardia Civil. Només podien agafar-ne la justa per la jornada. Primer, triaven el lloc per on calia començar i, un cop penjats en equip de dues persones, començaven a barrinar. La barrina és una barra de ferro d’entre 1 o 2 metres de llargada, molt fina i resistent amb la qual feien els forats que posteriorment un artificier s’encarregava d’omplir amb pólvora i feia explotar. Es barrinava a mà, un treballador aguantava la barrina i anava donant-li voltes mentre l’altre l’anava picant amb un mai. Es feien uns 5 forats d’entre 50 centímetres i 1 metre de fondària amb una separació de 2 metres. En cada forat s’hi posava un cartutx de 15 centímetres, un percussor metàl·lic i una metxa. El forat s’acabava d’omplir amb sorra premsada per evitar que la força de l’explosió marxés pel forat. Podien fer entre 15 o 20 barrinades diàries més la feina de partir el mineral i carregar el camió a mà. La pedra que no saltava la feien caure amb unes palanques de ferro. Amb un mai acabaven de preparar el mineral a peces d’entre 5 o 6 quilos per a ser més manejables. La llenya utilitzada pel forn era la mateixa que anaven traient de la cantera a mesura que anaven avançant.

Procés industrial del guix

El mineral es baixava fins als forns amb un vell camió de la marca Ford. El conductor, segons explica en Pedro, es deia Joan i era l’únic que podia baixar a casa a dinar. Alguna vegada havien aprofitat el camió per a fer els viatges fins a la cantera. Carregaven el camió a mà i un cop al forn, en Joan descarregava el material amb el bolquet dins del forat o caldera on s’havia de coure. Quan plovia,  havien d’empènyer el camió per tal que puges per la pista de terra.

Els forns s’encenien de nit i cremaven fins el matí. Durant el dia es preparava el forn, s’omplien els sacs de paper de 25 quilos amb el guix en pols i es carregaven a mà als camions. El procés era manual però més endavant es va anar mecanitzant. Com que hi havia dos forns, mentre es preparava un es buidava l’altre.

En Pedro no ens va explicar quan temps va treballar a la guixera, però volia aprendre un ofici i tan bon punt van aconseguir convèncer el seu pare, va marxar d’aprenent de paleta amb en Puigseslloses de Tona. La pedrera va deixar de funcionar aproximadament l’any 1970, encara que es va continuar extraient pedra de sota Coll d’Arnau i sobre Güells a l’Empalme de Tona.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pedrera de guix sobre Güells

Val la pena realitzar una visita als diferents indrets que hem anat mencionant, des de la Guixera del Garet, les pedreres de guix de Tona i la guixera del Planell. Per a visitar les pedreres de Tona agafarem una pista que enfila amunt per a la banda dreta de la carretera, que trobarem abans d’arribar al primer pont ben passat l’Empalme de Tona en direcció Collsuspina. És un itinerari circular d’uns 3 quilòmetres. Per tal de visitar la guixera del Garet i la guixera del Planell, és més pràctic apropar-s’hi amb el cotxe.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Missatge Benvinguda. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s