Fa 75 anys de l’entrada de les tropes franquistes a Balenyà

Aquest passat febrer ha fet 75 anys de l’entrada de les tropes nacionals al nostre municipi, i també del bombardeig ocorregut a finals del mes de gener. En diverses poblacions d’Osona, com ara Vic, Manlleu, Torelló i Santa Eulàlia, han tingut lloc actes de commemoració dels bombardejos i de l’ocupació franquista d’Osona, de diferent manera però amb un objectiu comú: no oblidar aquells fets per evitar que es tornin a repetir. La memòria històrica és un element clau per a construir un futur millor, fonamentat en el diàleg i en  la pau. Com diu Mahatma Gandhi: “No hi ha camí per la pau, la pau és el camí”. Anem a fer memòria d’aquells fets.

Cartell requetè

Cartell requetè

Després de la desfeta de l’exèrcit republicà a la batalla de l’Ebre, el novembre de 1938, es va iniciar la retirada de l’exèrcit republicà i l’avanç de les tropes franquistes. El 26 de gener del 1939 va caure Barcelona i pocs dies després arribarien a la comarca d’Osona. El dia 1 de febrer les tropes nacionals van ocupar la ciutat de Vic i les poblacions de Balenyà i Tona, i

ràpidament la resta de poblacions d’Osona: el 2 de febrer Folgueroles, Calldetenes, Sant Julià de Vilatorta… el 4 de febrer ho faria Manlleu, i el 7 de febrer Sant Quirze de Besora i Montesquiu. Pocs dies després, el 10 de febrer, les tropes nacionals arribaven als passos fronterers de Portbou i Puigcerdà, donant per acabada la guerra a Catalunya, amb l’ocupació pactada de Llívia, el dia després. El 28 de març va caure la ciutat de Madrid i tot seguit ho farien la resta de territoris d’Espanya. Oficialment la guerra va finalitzar l’1 d’abril del 1939, i va donar lloc a un llarg període,  de  postguerra i de dictadura unipersonal, caracteritzat per una forta repressió dels vençuts i la privació dels drets i de les llibertats. Enrere quedava una dura guerra civil, fratricida i amb un especial incidència sobre la població civil, víctima de la fam, dels abusos, del dolor per la mort de familiars, dels combats i dels bombardejos.

Un dels horrors de la Guerra Civil Espanyola va ser el bombardeig efectuat per avions sobre la població civil a la reraguarda republicana. Es molt significatiu el bombardeig de la ciutat basca de Guernika, a l’abril del 1937, efectuat per la Legió Còndor alemanya i que va deixar un paisatge desolador, plasmat poc després per Picasso en el seu famós quadre per a l’exposició Universal de París, exposat en el pavelló de la República Espanyola. Per primer cop a la història s’utilitzava el bombardeig sistemàtic sobre la població civil en actes de guerra, com a represàlia, com a fet intimidador i per a fer minvar la moral del contrari. El cicle es tancaria amb el bombardeig atòmic de les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki.  Però malgrat tot, la història es repeteix a Síria recentment, donant a entendre que encara no s’ha aprés la lliçó.

Catalunya va ser durament castigada pels bombardejos efectuats per l’aviació nacional, amb l’amplia col·laboració de l’aviació feixista: l’Aviazone Legionaria italiana  i la Legió Còndor alemanya. En total van causar la mort directa de 4.736 persones i un nombre incalculable de ferits a Catalunya, tot i que la llista donada encara no és exacte.  A la web barcelonabombardejada.cat podeu veure un llistat actual de les víctimes dels bombardejos a tot Catalunya ordenats per poblacions.

Malauradament, Balenyà no va quedar al marge d’aquests bombardejos. Així el 25 de gener de 1939 l’aviació franquista va bombardejar la població provocant la mort d’un nen de 10 anys d’edat. Segons explica Albert Mas i Vilalta en el llibre d’Antoni Pladevall (1991), el 26 de febrer de 1939 (no sabem si la data és errònia), l’aviació nacional va bombardejar Centelles i Balenyà, on hi havia la fàbrica d’embotits de Pere Martín de Centelles, al sot de la Pelleria, al Pla de les Forques, a l’era de la fàbrica Albet i a la part baixa de la finca de Vall-llossera. Entre els pallers de l’era de la finca de Vall-llossera hi havia els dos germans Permanyer, un dels quals va morir víctima de les bombes, i l’altre va quedar ferit. A prop d’allà hi havia la fàbrica de llonganisses d’en Joan Albet, convertida en caserna dels carrabiners de la República i el Pla de les Forques on hi feien instrucció els mossos instal·lats a l’escola de comissaris polítics de Centelles.  Altres fonts orals, com en Joan de la Casanova, també recorda uns mossos i oficials de l’exèrcit republicà que feien vida al cobert que hi ha davant de casa seva. Tot plegat sembla indicar l’objectiu real d’aquest bombardeig.

Guernica

El Gernika, obra de Pablo Picasso (1937) exposat al Museu Reina Sofia de Madrid

 Segons continua relatant l’Albert Mas, dies abans de l’arribada dels nacionals,  la retirada es va convertir en un torrent desbordat. Es calcula que unes 500.000 persones acabarien fugint i creuant la frontera. Ens podem imaginar l’antiga Nacional 152 al pas per Balenyà, i els altres camins rurals, desbordats per una riuada de gent, soldats i civils, en una marxa penosa i desolada de camí cap a l’exili francès. “Dia i nit passaven tropes i més tropes en camions, a peu, en carros, i també molts paisans. Les darreres tropes van volar el pont que unia Centelles amb la N-152. Molts soldats s’amagaren pels boscos i cases de pagès i del poble, com relaten fonts orals”. La Carmeta del Molí de l’Omet explicava que va arribar a casa i  va trobar una colla de soldats afamats asseguts a la seva taula, pels quals va tenir que fer un bon guisat de conill, i que poc després van marxar sense fer massa fresa.

Si bé la retirada de les tropes i civils republicans es feu de sud a nord, l’avanç de les tropes franquistes es feia d’oest a est per tal de dificultar al màxim la fugida republicana. Els trens elèctrics no funcionaven des de l’abril del 38, degut a que l’exèrcit franquista havia tallat el subministrament d’energia elèctrica ocupant o bé bombardejant les centrals hidroelèctriques del Pirineu. Només circulaven trens moguts per locomotores dièsel o de carbó, i la línia de ferrocarril al pas per Balenyà va ser tallada en els darrers dies de la guerra, a la sortida de la trinxera de Puigxuriguer, a l’alçada de l’actual pont de l’autovia C-17, arrencant els rails i tirant-los un tros més avall. Els soldats republicans, per la seva banda, també intentaven obstaculitzar al màxim l’avanç de les tropes franquistes.

L’1 de febrer, cap al migdia, van entrar les forces de cavalleria de la 1a. Brigada de Navarra, composta en bona part per soldats voluntaris requetés i falangistes, però també per militars professionals en els llocs de comandament i soldats legionaris. L’Albert Mas relata que a la tarda es van fer presoners uns 140 soldats que van ser allotjats a l’església de Sant Josep, actual església de Sant Fruitós. Continua amb el relat: “tota la tarda del dia 1 de febrer, el poble –desert fins aleshores- es va omplir de soldats i de gent que feia temps que no es veia, perquè s’havia amagat,  tot era bullícia.” Al igual que en altres poblacions i ciutats on van arribar les tropes franquistes, els habitants de Balenyà, un cop convençuts del tot que les tropes havien ocupat la població, van sortir a rebre-les i aclamar-les, tan els simpatitzants del bàndol franquista com els contraris, degut a que només desitjaven que s’acabés aquell malson dels últims mesos, caracteritzat per les privacions i la fam.

Tropes marroquines esperant per a volar cap a Espanya (1936?)

Tropes marroquines esperant per a volar cap a Espanya (1936?)

Però al dia següent tornaria a instal·lar-se la por, degut als combats i a l’arribada de les tropes marroquines, molt temudes per la població civil per la seva trista fama. “L’endemà al matí varen marxar les tropes de cavalleria que havien tingut un soldat mort, a la tarda anterior, a la carretera N-152, a les cunetes de la qual, soldats republicans ajaguts protegien la retirada dels seus. D’aquests morien alguns poc més amunt. El mateix 2 de febrer varen passar les tropes mores d’un tabor de regulars. Si les tropes republicanes en retirada s’emportaren carros, cavalleries, animals de carn, aviram, roba de paisà, etc., les tropes vencedores també van saquejar el que van poder.” El mateix Albert Mas va ser testimoni, la nit del 2 al 3 de febrer, de com uns soldats “maldaven a cop de culata de  fusell per espanyar la caixa forta de la Cooperativa La Confiança.”

Es calcula que uns 80.000 mercenaris marroquins van lluitar en el bàndol nacional, enrolats d’una manera, més o menys voluntària, i bàsicament responent a motius econòmics: per guanyar-se el pa, per a ells i  les seves famílies.  Aquests formaven part de les anomenades forces Regulars Indígenes que actuaven, en la colònia espanyola del Marroc, com a forces de xoc contra les tribus indígenes revoltades. A part de guanyar-se la vida lluitant en la Guerra Civil Espanyola, per incentivar el reclutament d’aquestes tropes morisques, Franco va fer propaganda d’una guerra santa contra l’infidel, en aquest cas dels anomenats rojos, i de l’imperiós deure sagrat d’ajudar-lo en la seva lluita per alliberar tan Espanya com al Marroc dels anomenats sense Déu.

Les forces marroquines eren conegudes pels seus robatoris, a més a més de la seva brutalitat i violència. Com s’explica al llibre La Guerra Civil (1936-1939) Vol. II, de Joaquim Aloy, Ramon Fons i Pere Gasol (2008): “eren formades per mercenaris que entenien la guerra com un negoci.” Eren temuts per les dones, per les violacions, i també pels homes per la seva brutalitat. A part d’això,  es cert que aquests es van fer populars pel seu caràcter comercial, ja que “era habitual que quan arribaven a una població instal·lessin parades de productes que anaven escassos: xocolata, tabac, llaunes de sardines, plàtans, licors, etc.. Gènere que cobraven en duros de plata.”

Com és habitual, en totes les ciutats i pobles on entraren les tropes nacionals, el dia 5 de febrer es va celebrar una missa de campanya a la Plaça Major del poble, oficiada per Mossèn Agustí Verdaguer.  Tot seguit es va dur a terme el canvi d’autoritat municipal, i va ser nomenat alcalde en Marcel·lí Cuní, que ho serà fins 1951. Segons Antoni Pladevall, el darrer alcalde elegit democràticament fou en Joaquim Llorens, elegit en les eleccions municipals de 1934, però l’Albert Mas també ens parla d’en Josep Fabré que ho devia fer de manera accidental i que va renunciar-hi, donant pas a la designació d’en Marcel·lí Cuní. També seguint patrons d’altres municipis, les noves autoritats varen incautar la Cooperativa que fou convertida en Ajuntament i central de l’únic partit polític que hi hauria a partir d’ara: la FET i les JONS; instrument polític de Franco.

Per acabar, recomanem la lectura de l’article d’en Ramon Espona, publicat al “Tots per tots”, nº 86 del juliol de 1986, i també reproduït en el llibre de “Balenyà: un terme històric”, de la mà d’en Ramon Espona, on fa una reflexió sobre el cinquantè aniversari de la Guerra Civil. Compartim el desig de fer memòria i de no oblidar uns fets que, malgrat tot encara tenen repercussió avui dia, i que ens poden fer evitar errors i ajudar a construir un futur millor per al nostre país.

Així doncs, Salut i Història!

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Història Local i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s