Caminant pel món: Prat de Cadí

El Prat de Cadí és un prat  situat a la Serra del Cadí, a la comarca de la Cerdanya. Es tracta d’un lloc d’extrema bellesa on podem gaudir d’unes vistes impressionants de les muralles esculpides per l’erosió del gel, el vent i l’aigua en la seva cara nord. L’accés és relativament fàcil per un camí ascendent però agradable, que parteix del poble d’Estana a 1.492 metres d’altitud.

Al poble d’Estana s’hi accedeix des de Martinet per la carretera LV-4055 en direcció Montellà, però al cap de poc agafem una desviació a la dreta que baixa i creua el riu Bastanist. Deixarem enrere els desviaments de Víllec i Béixec. Finalment arribarem a Estana després de serpentejar uns 10 km.  Aquí la carretera s’acaba. Al començament del poble hi ha un aparcament, amb una taula i una font d’aigua, on podem deixar còmodament el cotxe. Aquest petit poble de muntanya es troba situat entre les valls del Quer i de Bastanist. Actualment, forma part del municipi de Montellà i Martinet però antigament, formava municipi amb el poble de Víllec. Estana té una vintena d’habitants que augmenta en època estival. Del poble en cal destacar l’església de Sant Climent que compta amb un campanar de torre d’aspecte sòlid. Aquesta, del segle XVI-XVII, va ser edificada substituint-ne una de més antiga.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Coll de Pallers des d’Estana

Passant pel costat del campanar, ens dirigim en direcció sud pel carrer principal del poble, deixant a mà dreta els antics safareigs. Tot l’itinerari està senyalitzat amb marques de pintura de color blanc i groc als arbres o a les roques ( PR-C 121). Ens dirigim, deixant en poble enrere, cap al coll de Pallers on hi ha un aparcament habilitat  a 10 minuts a peu des d’Estana a través d’una pista forestal. Pel camí deixem una font i una àrea de barbacoes enrere. Des d’aquí, ja podem divisar les parets impressionants de la Serra del Cadí. En aquesta època de l’any, encara hi podem trobar neu a partir dels 1.800 metres i especialment en zones obagues. L’espectacle des d’aquest punt amb les parets del Cadí nevades, el verd dels arbres i el blau del cel és espectacular.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Església de Sant Climent i el seu campanar

Al coll de Pallers deixem un camí a la dreta i seguim recte cap al Cadí seguint els indicadors. Trobarem diversos encreuaments de camins però seguirem ascendint recte, deixant a banda i banda camps de pastura. El camí es fa estret i rocallós. Remuntem la serra de Mataplana i anem combinant les estones de pujada amb petits replans que ens permeten refer les forces per a seguir caminant vers el nostre destí. Les vistes continuen sent meravelloses, però costa distingir on es troba situat el Prat de Cadí. Al cap d’uns 40 minuts arribem als Graus de Riclà (1.630 m i 1,8 km), un altre collet que ens permet descansar i continuat ascendint. Al cap de 20 minuts, s’arriba coll de Reineres i seguim enfilant fins arribar al coll Roig (1.780 m i 2,8 km) des d’aquí podem veure el poble d’Estana penjat sobre la vall, i al fons les muntanyes nevades del Pirineu. El camí segueix cap a llevant a través d’una zona boscosa i ombrívola. Quan portem aproximadament 1 hora i 30 minuts (1.825 m i 4,1 km), el paisatge s’obre i accedim al Prat de Cadí.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Coll Roig i la Serra de Cadí

El prat és l’estat final de la colonització de la morrena glacial que es va formar durant la darrera glaciació. Davant, al sud, hi podem veure la Canal del Cristall, que dóna accés als cims del Cadí, flanquejada per les impressionants roca de l’Ordiguer, a la dreta, i roca Verda, a l’esquerra. Aquest any, a inicis de Setmana Santa, encara hi podem trobar neu que ocupa bona part del prat. La zona on no hi ha neu es coberta per un mantell de flors i herba. Si caminem 10 minuts més en direcció sud, s’arriba a la font del Pi, amb aquest nom ja que hi ha crescut a sobre un pi.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Prat de Cadí i la Canal de Cristall

El camí de tornada és el mateix i la durada és d’1 hora aproximadament. Aquesta ruta és ombrívola i és ideal en dies calorosos i assolellats. A l’hivern la podem gaudir amb raquetes de neu. Es recomana calçat adequat, roba d’abric per si de cas, menjar i aigua. Cal tenir en compte també que es tracta d’un Parc Natural, i per tant, hem de ser respectuosos amb el medi ambient.

MAPA_RUTA

Mapa de la ruta

Publicat dins de Missatge Benvinguda | Deixa un comentari

Caminant pel món: les guixeres i pedreres de la serralada de Ponent

El guix o sulfat de calci dihidrat és un mineral que podem trobar amb facilitat a la serralada de Ponent (coneguda popularment com “la Costa”) entre les margues de Vic i els nivells rogencs de la formació d’Artés. Aquestes bancades es van formar a finals de l’eocè quan es van assecar els llacs que cobrien bona part de la Catalunya Central. Entre 35 i 15 milions d’anys enrere, tota la Depressió de l’Ebre, en la qual s’inclou la Depressió Central Catalana, era una conca endorreica (sense sortida al mar) ocupada per un o diversos llacs. A Catalunya, els rius baixaven del Pirineu que s’estava formant i de les muntanyes que hi havia al sud (Els Catalànids).  Aquests rius arrossegaven grava, argila, i guix dissolt que s’anava fixant en capes quan hi havia sequeres. La presència de guix en aquesta zona va provocar que s’explotés com a mínim des de mitjans del segle XVIII fins ben entrat el darrer terç del segle XX.  Arran d’aquest fet, encara podem trobar diversos elements que es ho delaten: pedreres, forns, guixeres… Tot això forma un important valor patrimonial que volem donar a conèixer. Així doncs, proposem una ruta que ens acostarà a les pedreres que hi ha sobre Güells, en el municipi de Tona, però que també es fixa en la pedrera del Planell i la seva guixera industrial, sense deixar de banda les guixeres del Garet.

Mineral de guix

Mineral de guix

És important remarcar la importància i versatilitat del guix,  un mineral natural, ecològic i neutre emprat des de temps immemorials a les primeres civilitzacions i que s’utilitza en la construcció, la medicina, l’agricultura, la industria química i farmacèutica i, la indústria alimentària.

Aquest mineral està format per (Ca) Calci,  (SO) Sofre, Oxigen, i dos molècules d’aigua (H) Hidrogen (O) Oxigen. D’aquí que s’anomeni sulfat de calci dihidrat, ja que conté una petita porció d’aigua que podem deshidratar coent-lo. El color del guix és blanc, però també en podem trobar amb tonalitats grises, marrons i vermelles, segons el seu grau de puresa i per la quantitat dels seus components.

La pedra de guix s’extreu a cel obert en bancades compactes de les pedreres de guix. Per aquest sistema s’ha d’utilitzar explosius o bé martells neumàtics. També es troba en masses uniformes barrejades amb terra com si fossin patates. En aquest cas s’extreu amb maquinària pesant com retroexcavadores i pales. Les pedreres de guix del Garet de Dalt, de Tona i del Planell eren de la primera tipologia, el mineral es troba en afloraments més o menys compactes i s’extreia amb explosius.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Entrada al forn de guix de la pedrera del Planell

Antigament els forns per a coure el guix es construïen a peu de les pedreres per tal de facilitar el seu tractament. El guix s’extreia de la cantera i passava a la guixera on es realitzava la transformació del mineral en guix. Es transportava en carros de tracció animal i més endavant amb camions.  Es portava al forn on es coïa a uns 200 graus durant 1 o 2 dies. El combustible eren feixos de llenya d’alzina que mantenien la cambra del forn a temperatura constant per deixar tota la carrega de guix cuita. Un cop cuit el guix s’havia de molinar, garbellar i a través d’una tremuja es posava en sacs a punt per a ser transportats fins al seu destí.

Tot el tram de paret que va des del Garet de Dalt, passant pel Floriac, Güells, Coll d’Arnau i Vall-llobera (trencant per a pujar a Muntanyola), està ple de pedreres de guix. De fet, el  mateix nom de la Guixera del Garet ja ens delata l’explotació d’aquest mineral.  Aquesta masia havia fet d’hostal del camí ral des del 1770 i també està documentat que es dedicava a l’explotació del guix. Sota la casa s’hi va construir una sala amb volta de canó per tal d’emmagatzemar aquest material amb data de 1857. En el camí per accedir a la casa també s’hi troba un forn per a coure teules i, al seu costat un forn de guix de planta rodona. Segons explica Francesc Roma en el seu bloc Patrimoni Existencial, el masover de la casa l’hi havia explicat que arrencaven el guix a barrinades que feien tremolar tots els vidres de la casa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pedrera de guix i congost de Güells

Més avall, sobre l’Empalme de Tona hi trobem les pedreres de guix de Tona. Aquestes són probablement les més visibles per la manca de vegetació i arbres, d’un color entre blanc, vermellós i grisos, com també d’explotació més recent. Aquesta pedrera es divideix en dos ramals. El primer, cap a l’esquerra de la casa de Güells, on hi trobem un camí que s’enfila des peu de carretera fins a la guixera. Aquí cal destacar un monòlit testimoni de guix i una petita cavitat oberta a la mateixa paret de la pedrera on hi podem observar les parets i el sostre de guix. Dins de la cavitat hi ha una nevera que podia haver estat dels treballadors. A la dreta de la casa hi ha l’altre ramal de l’explotació. Aquí hi trobem una petita cabana per allotjar algun tipus de maquinària amb data de 1958 gravada al llindar de la porta. Seguint el pany de paret, en una zona boscosa hi ha un magatzem de grans dimensions, amb data de 1963, que segurament servia per allotjar maquinària pesant.

Seguint la carretera de Manresa a Vic, sobre el trencant de Muntanyola hi ha una altre explotació de guix. Aquí, amagat entre la malesa encara podem veure l’estructura de la guixera industrial del Planell de Tona, que va estar en funcionament fins a la dècada dels anys 70 del segle XX. Segons explica el llibre Tona, mil cent anys d’història d’Antoni Pladevall, aquesta guixera està documentada des de 1872 i estava en ple rendiment l’any 1874, “ ja que entre les despeses hi ha comptes del transport de bous per portar la pedra des del Garet, comptes amb traginers per portar feixina des de Montanyà”. En aquest indret també hi havia hagut un trull per trinxar la calç i,  els treballadors se servien “del mesón de la Barroca”, ara anomenat la Bestreta. Aquesta explotació va continuar fins que va ser abandonada a principis dels anys 70. A sobre d’aquesta guixera també s’extreia guix en unes canteres que hi ha resseguint amunt el torrent de Sant Cugat.

Un dels treballadors d’aquesta cantera era en Pedro, veí de Tona, que en aquella època tenia 19 anys.  Feia poc que havia arribat a Tona amb la família procedent d’un petit poble de la província andalusa de Jaén anomenat El Marmol.  A la guixera també hi treballava el seu pare i el seu germà Domingo que aleshores tenia 16 anys.

Segons relata, era una feina molt dura “semblant a una esclavitud”. La jornada començava d’hora,  a les 5 del matí quan es trobaven a Cal Pere Terzó de Tona. Allí prenien una barreja, un beuratge compost per vi dolç i anís, per tal d’enfilar, al més ràpid possible, carretera amunt fins a la pedrera. Caminaven un tros de carretera fins al trencant del Planell, casa per la qual hi passaven per davant fins a sortir a prop de la Bestreta i d’allà fins a la pedrera on treballaven. Anaven amb la motxilla a l’esquena carregada amb l’esmorzar, el dinar, l’aigua i, el que calgués per a passar tota la jornada.

En Pedro i el seu nèt a la pedrera on va treballar

En Pedro i el seu nét a la pedrera de guix on va treballar

Treballaven de dilluns a divendres de sol a sol, des de les 7 del matí fins a les 7 del vespre. També hi havien d’anar alguns dissabtes. Quan plovia o nevava s’havia de parar l’activitat. Tot i que cobraven igualment ho havien de recuperar poc a poc. Durant l’hivern els hi regalaven un sac de patates. L’encarregat de la guixera, l’Antonio Crivillers,  els pagava setmanalment entre 200 i 300 pessetes. Per cobrar calia anar a una casa que hi havia a la plaça de l’Església. Feien una setmana de vacances per la festa major d’estiu de Tona.

Els treballadors de més edat treballaven a la cantera traient el mineral que posteriorment era transportat fins als forns que hi havia a peu de carretera. Els treballadors més joves omplien sacs de guix a la guixera. La feina de la cantera era la més dura, ja que havien d’extreure el mineral de les parets, sovint penjats d’una corda lligada als arbrers sobre el pla, a  més de 15 metres d’alçada. Per tal de fer saltar les pedres, utilitzaven pólvora que havien d’anar a buscar a la Caserna de la Guardia Civil. Només podien agafar-ne la justa per la jornada. Primer, triaven el lloc per on calia començar i, un cop penjats en equip de dues persones, començaven a barrinar. La barrina és una barra de ferro d’entre 1 o 2 metres de llargada, molt fina i resistent amb la qual feien els forats que posteriorment un artificier s’encarregava d’omplir amb pólvora i feia explotar. Es barrinava a mà, un treballador aguantava la barrina i anava donant-li voltes mentre l’altre l’anava picant amb un mai. Es feien uns 5 forats d’entre 50 centímetres i 1 metre de fondària amb una separació de 2 metres. En cada forat s’hi posava un cartutx de 15 centímetres, un percussor metàl·lic i una metxa. El forat s’acabava d’omplir amb sorra premsada per evitar que la força de l’explosió marxés pel forat. Podien fer entre 15 o 20 barrinades diàries més la feina de partir el mineral i carregar el camió a mà. La pedra que no saltava la feien caure amb unes palanques de ferro. Amb un mai acabaven de preparar el mineral a peces d’entre 5 o 6 quilos per a ser més manejables. La llenya utilitzada pel forn era la mateixa que anaven traient de la cantera a mesura que anaven avançant.

Procés industrial del guix

El mineral es baixava fins als forns amb un vell camió de la marca Ford. El conductor, segons explica en Pedro, es deia Joan i era l’únic que podia baixar a casa a dinar. Alguna vegada havien aprofitat el camió per a fer els viatges fins a la cantera. Carregaven el camió a mà i un cop al forn, en Joan descarregava el material amb el bolquet dins del forat o caldera on s’havia de coure. Quan plovia,  havien d’empènyer el camió per tal que puges per la pista de terra.

Els forns s’encenien de nit i cremaven fins el matí. Durant el dia es preparava el forn, s’omplien els sacs de paper de 25 quilos amb el guix en pols i es carregaven a mà als camions. El procés era manual però més endavant es va anar mecanitzant. Com que hi havia dos forns, mentre es preparava un es buidava l’altre.

En Pedro no ens va explicar quan temps va treballar a la guixera, però volia aprendre un ofici i tan bon punt van aconseguir convèncer el seu pare, va marxar d’aprenent de paleta amb en Puigseslloses de Tona. La pedrera va deixar de funcionar aproximadament l’any 1970, encara que es va continuar extraient pedra de sota Coll d’Arnau i sobre Güells a l’Empalme de Tona.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pedrera de guix sobre Güells

Val la pena realitzar una visita als diferents indrets que hem anat mencionant, des de la Guixera del Garet, les pedreres de guix de Tona i la guixera del Planell. Per a visitar les pedreres de Tona agafarem una pista que enfila amunt per a la banda dreta de la carretera, que trobarem abans d’arribar al primer pont ben passat l’Empalme de Tona en direcció Collsuspina. És un itinerari circular d’uns 3 quilòmetres. Per tal de visitar la guixera del Garet i la guixera del Planell, és més pràctic apropar-s’hi amb el cotxe.

Publicat dins de Missatge Benvinguda | Deixa un comentari

Caminant pel món: El Santuari de Queralt  

Queralt és un Santuari situat a uns 1.200 metres d’alçada i que rep el nom de Balcó de Catalunya, nom merescut per la vista que gaudeix. De fet un “quer” és un mot antiquíssim que es refereix a una penya o roca gran, amb l’afegit o sufix “alt” que ens indica una gran alçada. A peus de la muntanya de Queralt hi trobem la ciutat de Berga, capital de la comarca del Berguedà, situada a 713 metres sobre el nivell del mar. La Serra de Queralt forma part de les serralades més meridionals del Prepirineu català, tot protegint la ciutat de Berga dels vents més gelats del nord. La Serra de Queralt es troba orientada d’est a oest cosa que implica una marcada diferència entre la vessant sud o solell i la vesat nord o obaga, pel que respecte a la vegetació i a la fauna.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Santuari de Queralt

Queralt, a part de ser un lloc privilegiat pel seu paisatge i de gran valor espiritual, esdevé un centre d’excursions pel seu entorn. Des de Queralt podem començar l’itinerari del GR-107 o Camí dels Bons Homes; el PR C-73 de Berga a Sant Corneli, on podem trobar les mines de Cercs; i altres senders locals que visiten fonts i paratges naturals de les rodalies d’extrema bellesa. D’altra banda, podem pujar al Santuari de Queralt a peu pel solell, per l’obaga o bé per Sant Pere de la Madrona. Així mateix, la nostra proposta passa per pujar al Santuari a peu pel camí del solell i baixar pel camí de Sant Pere de Madrona. És una ruta circular d’entre dues i tres hores de durada per un camí fresat i amb molt rocam i per la qual recomanem bota alta.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Capella de Sant Jaume

Tenim dues opcions: sortir des de la mateixa Berga o bé des del coll de Fumanya. Sortint des de Berga, des de la plaça de Sant Pere, pujarem pel Trencacames i després enfilarem el camí vell de Queralt, a l’alçada de l’Hostal de Sant Marc. Un cop a la carretera de Sant Llorenç de Morunys agafarem la carretera que va a Queralt i també a Rasos de Peguera. A uns 2 Km trobarem una casa i el coll de Fumanya. Prenem un corriol que surt just passada la casa, a la nostra esquerra, i que ens porta directament al Santuari de Queralt. Al llarg del recorregut anirem trobant un seguit de capelles que ens permeten fer un recés en el camí. Es tracta de capelles erigides per famílies de Berga i que ens mostren la seva devoció, per acompanyar l’oració, el repòs i l’aixopluc dels peregrins que s’enfilen pels camins que porten a Queralt. Són les capelles de Sant Jacint, Sant Jaume i els Dolors. Totes elles han estat restaurades en diverses ocasions i es remunten al segle XVII. Durant el camí de pujada podem contemplar unes extraordinàries panoràmiques sobre la ciutat de Berga, el Prepirineu, el Montseny, el Lluçanès, les muntanyes del Ripollès, etc.. També hi veurem volar els voltors que aprofiten les corrents tèrmiques per enlairar-se per sobre de la serra. I tampoc és estrany veure parapents, ja que per sobre del santuari hi trobem una pista d’enlairament.

mapa_recorregut

Després d’una forta pujada i serpentejant, arribem al pàrquing del santuari, des del qual i a través d’unes escales podem accedir a les primeres dependències. També hi trobem un petit funicular que ens permet accedir al santuari salvant el desnivell.  A dalt, l’antic hostal, actualment en desús, amb gran nombre d’obertures que miren cap a la vall per guanyar major lluminositat. L’església, barroca d’una sola nau i amb dues capelles laterals, té un espaiós cambril amb la imatge de la verge a la part alta, sobre la sagristia, darrera l’altar major. Durant la guerra civil es va cremar el retaule de darrera l’altar i va ser substituït per un de nou l’any 1958. La imatge de la Mare de Déu és una petita talla de fusta d’uns cinquanta centímetres d’alçada. La imatge, documentada des del segle XIV, és un exemplar gòtic que conserva trets romànics molt marcats. Tot i això, el seu rostre és captivador per la tendresa de la seva mirada i pel seu somriure. La Mare de Déu es troba asseguda, amb la mà esquerra agafa el seu fill situat dret sobre el genoll, el qual sosté un llibre, mentre beneeix amb la mà dreta. En aquesta mà hi té una oreneta, animal que ha esdevingut el símbol de Queralt. El peu esquerre de la Mare de Déu trepitja una mostela. La capella de la Santa Cova, situada una mica més amunt del Santuari, es troba adossat a la roca de Queralt. Construït amb formigó i revestit de ciment presenta dues parts diferenciades: la inferior, amb una sèrie d’arcs de mig punt que apuntalen la part superior, uns bancs i un brollador; la superior, a la qual s’accedeix per unes escales, és feta de pedra natural amb una balconada i una petita estança tancada per una reixa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La Mare de Déu de Queralt

Segons la llegenda, la imatge fou trobada per un pastor de la masia de Vilaformiu al s. XIV, mentre es trobava pasturant els bous pels cims de la muntanya de Queralt. De sobte un dels bous va deixar el ramat i s’enfilà ràpidament cinglera amunt. El bover va córrer a darrere fins a trobar-se’l agenollat davant d’una petita imatge de la Mare de Déu, mig amagada en un esquei, al costat d’un cirerer florit miraculosament fora de temps. El pastor va agafar la imatge i se la va guardar al sarró i tot saltant d’alegria va tornar cap a casa per a ensenyar la troballa, però quan va arribar a casa a dins del sarró no hi havia res. Va repetir l’acció una altra vegada, però lligant la imatge al sarró i va succeir el mateix. Escarmentat va convèncer la família i altre gent, i tots junts enfilaren cap a cim tot comprovant què el bover no els havia enganyat. Aleshores comprengueren que la Verge volia ser venerada justament en aquest lloc, i l’hi construïren una capella.

Capella de la Troballa

De nou al pàrquing, veurem un indicador i unes marques verdes i blanques (SL Sender Local) que marxen entre mig d’unes roques. Una forta baixada ens portarà a través d’un bosc de faigs i pins fins a l’església de Sant Pere de la Madrona. En aquest petit coll trobem l’indicador que ens porta cap al coll de Fumanya. L’església queda enfilada en una petita penya i ens cal desviar-nos lleugerament del camí. Es tracta d’una església romànica d’una sola nau amb volta de canó i rematada amb un absis semicircular a llevant. La porta la trobem a migjorn i té una campanar d’espadanya. Antigament aquesta església havia estat la parroquial de Valldan i en l’actualitat se celebra missa el dia de Sant Pere i també es fa un aplec el diumenge més proper, on es canten els goigs de Sant Pere i es reparteixen unes coques en forma de clau. De nou al camí, baixem una mica fins a trobar de nou el camí del solell fins al coll de Fumanya.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Publicat dins de Territori, Turisme cultural | Deixa un comentari

Caminant pel món: El refugi de Coma de Vaca

El riu i el refugi

El riu i el refugi

Aquesta vegada us proposem una excursió a la muntanya, i que ens permetrà fer una estada al refugi de Coma de Vaca , situat al Pla de les Eugues, vall on conflueixen els rius Coma de Vaca i el Freser, dins del terme municipal de Queralbs, al Ripollès.  El refugi es troba situat a 2.000 metres d’alçada sota del Puig del Balandrau de 2.585 metres. És propietat de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i té una capacitat de fins a cinquanta-dues places sota la tutela d’un guarda. A l’hivern, no hi ha guarda i tan sols es pot accedir a un habitacle amb capacitat per a unes deu persones. La caminada per arribar al refugi no presenta dificultats, si estem avesats a caminar i ho fem durant l’estiu. És apte per a fer amb nens. Per a reservar estada s’ha de trucar prèviament i tindrem descompte si disposem de carnet de la FEEC.

Cartell refugi

Cartell refugi

El refugi de Coma de Vaca va ser construït els estius de 1998 i 1999, per substituir l’antic refugi lliure. Aquest va ser edificat a la dècada dels anys 50 per facilitar l’estada durant l’estudi d’un projecte per a construir un embassament per a produir energia hidroelèctrica. Desestimat el projecte, més endavant es va cedir la cabana a la FEEC per a fer d’aixopluc als excursionistes. A principis de l’any 1998 es va començar a construir el nou refugi, marcat per la duresa de l’alta muntanya i que es va allargar fins a la primavera de 1999. Els futurs guardes del refugi van fer de cuiners per als treballadors durant la seva construcció. Segons expliquen, molts d’aquests treballadors no van poder aguantar la duresa del medi i va caldre l’ajuda de muntanyencs més adaptats a la duresa de la muntanya  per acabar l’obra.

Tres protagonistes del drama (TV3)

Un fet remarcable, d’aquest refugi i els bonics paratges que l’envolten, és que l’escriptor Àngel Guimerà s’hi va inspirar per tal d’escriure la seva mítica obra “Terra Baixa”. En aquesta hi apareix en Manelic, un pastor una mica ingenu que es casat amb la Marta a través d’un matrimoni de conveniència. En Sebastià, l’amo, ho ha orquestrat tot per tal de continuar veient-se amb la Marta, la seva amant. En Manelic baixa a la terra baixa per tal de casar-se amb la Marta, de la qual està enamorat sense haver-la vist. Allà tots se n’enriuen i se n’adona que la Marta no l’estima i que tot és un engany. Terra baixa és un món ple de boira i falsedat i en Manelic anhela tornar a la terra alta, a les muntanyes i valls pures dels Pirineus. La Marta i en Manelic acaben enamorats i volen fugir però en Sebastià ho descobreix i la tanca en un molí. Finalment en Sebastià és assassinat per en Manelic i acaba dient aquella cèlebre frase “he mort el llop”. Junts fugen cap a les muntanyes tranquil·les i pures.  Així, el refugi també és conegut amb el nom de “Manelic” en honor al pastor.

 Tenim varies alternatives per accedir al refugi: des d’Ullter pel Coll de la Marrana, per Queralbs per les Gorges del Freser, des de Núria pel camí dels Enginyers, des de Núria pel Coll de Torreneules, per Tregurà pel Coll dels Tres Pics i des del Refugi de Carança. Nosaltres recomanem de fer-ho des d’Ulldeter pel Coll de la Marrana o bé des de Tregurà pel Coll dels Tres Pics.

Baixada cap al refugi

Baixada cap al refugi

Aquesta vegada farem la descripció de la ruta des de Tregurà a través del Coll dels Tres Pics.  És una excursió suau d’unes 2 hores i 30 minuts, a ritme de nens i sense comptar les parades. A l’estiu és l’accés més ràpid per arribar al refugi, amb uns 6,5 km i +-400 metres de desnivell. Els dies de fort vent, és un itinerari desaconsellable degut a la seva exposició. Des de Tregurà de Dalt, seguirem la pista que ens porta fins a Pardines durant uns 8 Km. Aturem el vehicle a uns 2.000 metres d’alçada, en el Collet de la Gralla, en un punt en que neix a la dreta una pista secundària amb una barrera al seu inici i un cartell indicador del refugi. L’itinerari fins al refugi està marcat amb ratlles grogues. Comencem a caminar remuntant la pista per un suau pendent entre mig de pastures en direcció al Coll dels Tres Pics que podem veure al cap de poc més de 20 minuts. Pel camí trobarem unes basses d’aigua, amb poca aigua a l’estiu i unes formacions rocosos anomenades “Castell dels moros”. Més amunt podem reposar aigua a la Font Lletera. Al cap d’una hora i mitja ens trobem a dalt del Coll dels Tres Pics, després d’haver fet una rampa curta però intensa. La vista és magnifica i als nostres peus, al fons de la vall podem veure el refugi amb les seves dues construccions. Baixem durant dos minuts per la pista i al cap de poc ens desviem a l’esquerra seguint les marques grogues per una baixada empinada sense traces de camí. Baixant sense perdre de vista el refugi, arribarem al fons de la vall i creurem pel pont del riu Freser que ens porta de dret cap al refugi.

Coll dels Tres Pics

Coll dels Tres Pics

Pel camí aprofitarem per a observar el paisatge amb la seva flora i fauna. No trobarem arbres ja que aquests no sobreviuen al rigorós clima d’alta muntanya. Així doncs, la vegetació queda reduïda a pastures.  Hi podem trobar una catifa de flors multicolors com ara les gencianes, marcòlic, pastorelles, etc. També la regalèssia de pastor que en podem aprofitar l’arrel per a mastegar, però anirem en compte ja que està protegida. Pel que fa a la fauna, és relativament fàcil veure isards amb la seva increïble agilitat, voltors, salamandres, etc. Però també, marmotes, muflons i el mític trencalòs, amb més dificultat. I per acabar, els domèstics: ovelles, vaques i cavalls.

Mapa de la ruta

Mapa de la ruta

Publicat dins de Turisme cultural | Deixa un comentari

Resseguint l’estela de la Mare de Déu de l’Ajuda

Els santuaris són indrets que han esdevingut sagrats a causa d’una revelació de la divinitat o bé que conserven relíquies o imatges sagrades i que són objecte de devoció i de romiatge.  D’aquests santuaris en podem destriar els marians dedicats a la Mare de Déu i que en tenim una bona representació en diverses advocacions com ara el de la Mare de Déu de Montserrat, el Santuari de Núria, el de Meritxell a Andorra, etc.. El concepte de santuari remet, moltes vegades, a un lloc sagrat o de culte, sovint d’origen antiquíssim i associat a paratges i llocs singulars, on s’hi desplacen peregrins vinguts d’arreu.  Però com veurem no sempre és així, perquè també en trobem de més recents,  situats en indrets més humils i fruit de la devoció popular local.

El culte de Maria té certs paral·lelismes amb les principals deesses de l’antiguitat, com ara l’egípcia Iris o la bé la grega Àrtemis. Aquestes són deesses de la maternitat i fertilitat, amb funcions generatives de la naturalesa. En el cas de les Verges negres o brunes es pot relacionar amb el culte a la terra. El culte a Maria pren força després del Concili d’Efes l’any 451, quan es proclama oficialment <<mare de Déu>>. Més endavant, en el segle XIII, el papa Alexandre III va instaurar la festivitat del 8 de setembre, actualment conegut com el dia de les <<marededéus trobades>>. Podem dir, que aquest seria el punt de partida a la creixent  devoció a la Mare de Déu. Però que en sabem de la vida de Maria? Hi ha poques referències evangèliques, bàsicament a l’evangeli de Lluc i en els textos apòcrifs. Podríem dir què Maria té un paper molt important dins del cristianisme, com a mitjancera i intercessora entre l’home i Déu i, això es degut a la seva condició humana i per a ser mare de Jesús, cosa que la fa una persona propera a qui adreçar-se per tal de demanar la seva ajuda.

Que en podem dir del Santuari de l’Ajuda de Balenyà que no coneguem? Planament ens podem fixar en l’origen de la devoció a la Mare de Déu, molt antiga i que es remunta al segle XIII. Abans de rebre el nom de l’Ajuda, ja era venerada amb els apel·latius de Santa Maria, de Nostra Senyora de les Dones i de la Bona Sort. Des de l’any 1272 ja es té constància d’un altar dedicat a Santa Maria, i durant una bona pila d’anys la Mare de Déu del Roser va ser la protagonista. És entre finals del XVII i inicis del XVIII quan apareix en escena la Mare de Déu de l’Ajuda, i sembla ser que amb motiu d’algun vot o prometença fet a la Mare de Déu amb motiu d’alguna pesta o calamitat. La imatge de la Verge i l’església van patir els estralls de la Guerra del Francès, que van provocar la desaparició de la imatge. A partir del 1809 es va costejar una nova imatge que va costar 36 lliures, de tipus maniquí o vestida que es va venerar fins l’any 1970, quan es va substituir per l’actual. Pels volts de 1955, la parròquia del poble va passar als Hostalets, i es va decidir convertir l’antiga església parroquial en un santuari marià, que de fet ja ho era des de feia alguns segles.

L’església de Sant Feliu de Vallcarca és una capella d’origen romànic situada al municipi de Sant Llorenç de Savall, al Vallès Occidental, i on també s’hi venera la Mare de Déu de l’Ajuda. Es creu que fou bastida allà pels anys del 1053, mes tard sufragània de la parròquia de Sant Llorenç Savall. Malmesa durant la guerra civil del 1936, novament fou oberta al culte. Tot i que està molt modificada, a causa de les restauracions fetes en època moderna, els elements constructius corresponen a un primitiu romànic llombard. La planta del temple és d’un tipus poc freqüent, ja que consta d’una nau i absis principal, amb quatre absidioles, dues a cada costat de la nau.

ESglésia de St. Feliu Vallcarca

La imatge de la Mare de Déu de Vallcarca fou destruïda l’any 1936, durant la Guerra Civil, però se’n va fer una de nova i va ser restituïda l’any 1954. És una imatge petita i senzilla feta de terracota. En ambdós costats hi trobem dos relleus, també fets en terracota, amb imatges sobre la vida de la Verge. A l’església s’hi celebren tradicionalment dues trobades a l’any, una el dilluns de Pasqua i l’altre el tercer diumenge de Setembre. En un dels costats de l’església s’hi troba un bonic mirador on es divisa una magnífica vista del massís de Sant Llorenç del Munt. A prop de l’església hi trobem el Mas Ermengol, on podem anar a demanar la clau si la trobem tancada. Per accedir a l’església ho farem a través de la carretera de Sant Llorenç a Monistrol de Calders, agafant un desviament entre els quilòmetres 20 i 21 direcció Mas Ermengol.

En el numero 18 del carrer de Sant Pere més Baix de Barcelona, al bell mig de Ciutat Vella, hi trobem el Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda de Barcelona, custodiat pels caputxins des de l’any 1884. És un santuari de barri, del tradicional i popular barri de Sant Pere del qual n’és patrona. Des de molt enllà el Santuari i la seva comunitat es troba fermament unit i compromès amb el barri que l’envolta i la seva gent. L’any 2004, els Caputxins del Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda de Barcelona van rebre la Medalla d’Honor de Barcelona.

Santuri Mª de l'Ajuda BCN

Els orígens de la devoció de la Mare de Déu de l’Ajuda se situen en un ambient llegendari. La versió més popularitzada ens diu que la imatge fou trobada en un feix de llenya que duia una pagesa que venia a Barcelona, la qual s’aturà al mateix lloc on després fou erigida la capella, no va poder tornar a carregar-la a causa del molt pes dels troncs. Havent deslligat el feix, veié amb sorpresa el seu prodigiós contingut. Aquest fet va ser considerat com un desig de la Verge de romandre en aquell indret. La llegenda continua explicant el significat del títol de <<l’Ajuda>>. Entre els primitius devots de la Mare de Déu trobada es distingia el fervor d’una dona que cada dia anava a pregar a la capelleta, oberta encara al mig del carrer. Aquesta dona rebé un dia la notícia que els pirates li havien empresonat el fill i se l’havien endut cap a l’Àfrica. Estava un dia resant, davant la imatge, mirant-la fixament, quan, en abaixar els ulls, es trobà amb el seu fill que se la mirava amorosament amb les cadenes trencades a la mà i als peus. Admirada li digué: <<Fill meu, qui t’ha portat aquí?>>; I ell respongué: << Aquesta Mare de Déu que teniu al davant és la que ha trencat les meves cadenes, m’ha conduït aquí i m’ha ajudat>>. <<Sí – digué amb agraïment la mare – aquesta santa imatge ens ha AJUDAT>>. En termes històrics, un document del 1516 parla d’un cens sota <<La Volta de la Verge>>. El 1521, <<La Volta>> té el nom de <<Mare de Déu de l’Ajuda>>. El 1546 se signa un conveni segons el qual es construeix una capella en honor de <<Nostra Dona de l’Ajuda>> , on s’hi trasllada la imatge. Un document públic de l’1 de març confirma la trobada miraculosa de la Verge. l’any 1742 es publiquen uns Goigs a Nostra Dona de l’Ajuda, impresos per Joan Piferrer, que actualment també són emprats al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda de Balenyà, en una versió més moderna.

La imatge de la Mare de Déu de l’Ajuda de Barcelona és de terra cuita, molt fina, i de color bru. De fet és una Mare de Déu bruna. Té una alçada de trenta-dos centímetres, comptant-hi la peanya; l’aureola que circumda la seva testa i la diadema. Està asseguda, és de proporcions rigorosament conformes al cànon d’alçada perfecta i de construcció acuradíssima. Segons el Dr. Bonaventura Bassegoda, frare de la congregació dels caputxins ara resident a les Balears, pel seu aspecte sembla denunciar un origen italià, portada per algun mariner dels que amb tant devoció s’encomanaven a la Santa Verge en els moments de mal temps. A diferencia de la Mare de Déu de l’Ajuda de Balenyà, la festa de la Mare de Déu de Barcelona es celebra el dia 2 de febrer, on es recorda la presentació de Jesús en el temple de Jerusalem després del seu naixement i la purificació de Maria.

En l’edifici annex al petit oratori hi ha la residència dels frares caputxins, i en una de les habitacions hi trobem una antiga imatge de la Mare de Déu, del tipus maniquí, que es treia antigament en processó. També un espai on es conserven els vestits que servien per engalanar aquesta imatge. El Santuari va ser destruït el 1909 durant la Setmana Tràgica i el 1936 durant la Guerra Civil Espanyola. La imatge va ser salvada per uns veïns del barri, a semblança de la imatge de la Verge de Balenyà, i restituïda precisament el 2 de febrer del 1939. Al santuari s’hi accedeix per la porta lateral annexa, ja que la principal es troba sempre tancada. Trucant el timbre, la portera ens deixarà accedir al seu interior.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Publicat dins de Turisme cultural | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Caminant per la riera de Martinet i l’Afrau

cartellLa riera de Martinet discorre en bona part pel Parc Natural del Montseny i pels municipis del Brull, Seva i Aiguafreda. Neix molt a prop de l’església del Brull i fa l’aiguabarreig amb el  riu Congost al costat del pont de l’autovia C17, molt a prop de l’entrada del poble d’Aiguafreda. En el seu recorregut forma una vall, anomenada l’Afrau, i es beneficia de diversos corrents d’aigües que baixen per les vessants del seu congost. Resseguint la riera hi trobem un itinerari senyalitzat que ens permet conèixer aquest espai i la seva fauna i flora. També hi trobem altres elements que bé valen una visita, com són l’antiga església d’Aiguafreda de Dalt i la seva cripta, la casa de l’Afrau amb una exposició permanent de pintures i obres d’art, i el Saüc on hi ha la granja ecològica d’en Salgot.

El nom de la riera “Martinet”, ens pot abocar a diferents orígens. Per una banda, tindríem l’avocació a Sant Martí per part de l’església del Brull i la mateixa església d’Aiguafreda de Dalt. També fora possible que antigament hi hagués hagut un martinet hidràulic que aprofites la força de l’aigua per treballar algun mineral extret d’alguna de les explotacions de minerals que trobem per aquests vessants del Montseny. De fet la mateixa casa de l’Afrau havia estat un antic molí.

L’església d’Aiguafreda de Dalt o de Sant Martí del Congost fou fundada per l’abadessa AIGUAFREDA DE DALTEmma filla del compte Guifré el Pilós i consagrada pel bisbe Gotmar de Vic, l’any 898. Aquest mateix bisbe, havia consagrat mesos abans l’església de Sant Andreu de Tona, en un context de repoblació i reestructuració del territori impulsat pels comtes de Barcelona i l’Església. D’aquell fet en tenim l’acte de consagració on hi fa esment, entre altres de la dotació per a l’església dels delmes i primícies de diferents vilars, com és el cas de “Vall Ossera”. De la primitiva església no en queda res, i com succeeix amb altres monuments és un afegit de diferents èpoques, fins arribar al punt de ser difícilment reconeixible com una església sinó fos pel seu campanar. Els murs i contraforts, construïts per tal de reforçar la base sobre pedra tosca, li donen un aspecte de robustesa i desdibuixen la seva estètica romànica. Davant de l’església hi trobem un bonic comunidor amb un embigat de fusta orientat als quatre punts cardinals. I a sota de l’església hi ha una cova artificial de pedra tosca amb unes tombes excavades a la roca, que els darrers estudis apunten que són d’època anterior al segle IX, molt probablement visigodes, fet que demostraria l’antiguitat de l’ocupació humana de l’indret.

salgot-05-480x375A l’antiga casa del Saüc hi trobem l’ecogranja Salgot, una granja de porcs ecològica de l’empresa Embotits Salgot. Amb una inversió de prop de 2 milions d’Euros i oberta l’any 2009, és una granja singular ja que, a part de seguir criteris de benestar animal, eficiència energètica, sostenibilitat i respecte pel medi ambient, s’hi realitza projectes d’investigació sobre la raça dels animals i la seva alimentació, i sobre el procés d’embassat. L’alimentació dels porcs de la granja es totalment ecològica a base de civada, blat i pèsols. La palla i el farratge es cultiven en els camps de la mateixa finca. La instal·lació es sostenible en quan a funcionament, a través de la gestió dels residus, l’aprofitament i reciclatge de les aigües, i la generació d’energia pròpia per mitjà de calderes de biomassa i les plaques solars tèrmiques i fotovoltaiques. L’ecogranja es pot visitar, amb durada d’una hora i quart. Es pot sol·licitar a través de la seva web.

La ruta s’inicia a la font dels enamorats, i és circular. Podem deixar el cotxe a l’aparcament que hi ha davant la Residència de gent gran que hi ha prop de la font. El recorregut està senyalitzat i trobarem diversos panells interpretatius sobre la flora i fauna. Pel camí trobarem una resclosa, el gorg de la Bona Sort, la casa de l’Afrau, l’església d’Aiguafreda de Dalt, i si volem ens podem desviar una mica per a visitar l’ecogranja Salgot.

Mapa de la ruta

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Pere Vargas i Núria Vargas

Publicat dins de Rutes per Balenyà, Turisme cultural | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Els pantans de Vall-llossera (rutes per Balenyà i rodalies)

La ruta proposada ens permetrà visitar els pantans de Vall-llossera, un espai de gran bellesa molt a prop del municipi, amb un recorregut circular d’uns 2,5 quilòmetres i molt fàcil de fer.

Els pantans de Vall-llossera van ser construïts entre 1949 i 1958 i originalment servien per abastir d’aigua a la població dels Hostalets de Balenyà, però actualment la seva aigua és bombada cap a les torres de la urbanització del Montanyà. Malgrat pertànyer al municipi de Seva, aquest espai, per la seva proximitat,  està molt vinculat als hostaletencs i hostaletenques, i esdevé un espai de lleure i recreatiu, on anar a passejar, a pescar, observar fauna i flora, i els més agosarats,  a prendre un bany a l’estiu.

inaguraciopantans

La seva construcció es va fer per cobrir les necessitats de consum d’aigua de l’època, en part a causa de l’esgotament dels aqüífers, en part per l’inici de la recuperació del país després de la Guerra Civil Espanyola, amb l’augment de la demografia, l’establiment de nova població vinguda d’altres parts d’Espanya i per l’incipient industrialització i creixement de l’activitat agropecuària.

Segons relata Antoni Pladevall, aquests van ser construïts per en Francisco Vall-llossera, propietari de la finca de Vall-llossera, sota la direcció del seu gendre Pere Duran i Farell (1921-1999) enginyer i empresari, precursor de la introducció del gas a Espanya provinent d’Algèria.  De fet el seu pare, el Sr. Marià Vall-llossera, ja havia tingut una actitud activa  en relació a la dotació d’aigua per al poble dels Hostalets.  Aquest havia fet portar l’aigua del manantial de Xargais, situat a poca distància de la torre del Baró d’Oller, al costat de l’antiga N-152. El pou d’aquesta torre, el manantial i els pous situats dintre el poble, formaven part d’un aqüífer que tenia la sortida més grossa a la font de Vall-llossera. A poca distància d’aquesta font, es van obrir diferents pous, que encara podem veure, enmig dels camps, i una mina situada al costat de la via. D’aquesta font es proveïen d’aigua els habitants de la part sud del poble, en bona part habitants del terme de Seva. L’aigua dels pous era bombada cap a un dipòsit rodó d’una dotzena de metres d’alçada, que servia per abastir d’aigua els habitants del poble. Més endavant, una part de l’aigua sobrant va ser duta a Centelles, fet que va originar un enfrontament entre els habitants dels dos municipis. La solució pactada al conflicte originat no va solucionar els problemes de mancança d’un proveïment regular d’aigua per a les llars dels Hostalets, però sí que va millorar les condicions de vida dels habitants de la barriada sud: cinc plomes d’aigua per al rec dels horts i la construcció del safareig que substituïa la bassa que hi havia i que facilitava el treball de les dones que hi rentaven la seva roba.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAAixí doncs, més endavant, l’any 1949 i 1952 es van construir els dos primers pantans, i el 1958 es va construir el tercer, amb més capacitat. Entre tots tres, tenen una capacitat de 200.000 m3, que en el seu moment era suficient per a cobrir les necessitats d’aigua al poble, tenint en compte que a part de recollir l’aigua de la pluja i la superficial, també s’hi abocava a través de bombes, les aigües subterrànies del mencionat aqüífer. El servei d’aigües es va veure reforçat per la creació de l’empresa <<Aigües de Vall-llosera>> que tenia les seves oficines davant de la botiga de Can Serra. És evident, que al cap de pocs anys el consum d’aigua es va multiplicar i va fer necessari la portada d’aigua del Ter, cap a finals de 1996. Això ha significat una millora qualitativa del servei d’aigües, ja que manté un subministrament d’aigua constant evitant la manca d’aigua en períodes de sequera. Tots recordem, que molts estius es racionava el subministrament d’aigua, la qual només podíem utilitzar a certes hores del dia, o bé els camions cisterna que portaven aigua potable als pobles.  Tot això ens ha de fer reflexionar, sobre l’ús de l’aigua i el seu consum racional, evitant-ne el malbaratament, ja que és un bé escàs.

OLYMPUS DIGITAL CAMERALa nostra ruta, la iniciem a la font de Vall-llossera, que recentment ha estat recuperada. D’aquí travessem la palanca i ens dirigim cap a la casa de Vall-llossera per tal de trobar el camí ample que ens portarà a la font de les Tres Albes. Val a dir que el nom de la font fa honor als àlbers, una espècie de pollancre de la família de les salicàcies que podem trobar al centre i sud d’Europa, i que en llatí s’anomena <<Populus alba>>; populus del llatí popular, per ser abundant i en gran quantitat; i alba del llatí blanc, pel color blanc de l’anvers de les seves fulles i la seva escorça. Es fàcil de localitzar i identificar, ja que en la seva escorça hi podem veure uns estigmes en forma de rombe. D’aquesta font, enfilem direcció est cap al primer dels pantans que trobarem, voltant-lo per la seva dreta i travessant el petit torrent que hi aboca aigua. Pel camí ens podem fixar en el tipus de vegetació, formada per pins, pinastre, roure i alzina i  màquia de garric i arçot. Si bé els pins, poden tenir una edat d’uns 50 anys, veiem com el roure i l’alzina van recuperant el seu lloc, amb un creixement més lent, després del seu ús intens.

Extremant els sentits, poden veure rastres de senglar i altres mamífers, a través de lesOLYMPUS DIGITAL CAMERA seves petjades i defecacions. Del més gran dels pantans, ens dirigirem cap al mitjà, en direcció nord, i que també podrem voltar per la seva banda dreta. És relativament senzill, poder-hi veure enormes carpes que serveixen de pesca per algun dels pescadors joves i no tan joves que hi ha en cap de setmana i en període estival. En hores d’alba i de posta, també hi podem veure algun ànec salvatge i fins i tot algun corb marí i bernat pescaire. Des d’aquest pantà, cal estar atents, per tal de trobar el camí, que pel costat del mur de la pressa, ens porta de baixada cap al més menut dels pantans. Aquest, possiblement, el més amagat i desconegut, també és el més bell dels tres pantans, i el que té menys fondària i capacitat. En hores calmades hi podem veure una tortuga que neda aliena als crits dels nedadors estiuencs dels dos pantans que hi ha una mica més amunt. Un cop hem deixat el pantà enrere, podem tornar a veure la casa de Vall-llossera i caldrà estar atents per a trencar a l’esquerra, passant pel costat d’una balla que serveix de tancat per a ponis i cabres, fins arribar a l’estació de bombeig dels pantans. Seguint avall, trobarem de nou el camí ample d’on veníem, per tal de dirigir-nos del nou cap al poble.

mapa_ruta_vallllossera

Publicat dins de Rutes per Balenyà | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Catalonia Sacra: Tarragona

Aquest passat divendres, 28 de març, va tenir lloc la III Jornada de Formació de Catalonia Sacra del curs 2013-14 a la ciutat de Tarragona. Per a mi és la darrera, ja que després de dos anys de formació, i d’haver tingut el plaer de visitar pràcticament tots els bisbats de Catalunya, era l’hora de llicenciar-se.

Segons la tradició, Sant Pau va visitar la ciutat de Tarraco en un dels seus viatges. De fet, durant la jornada vam fer un petit esmorzar dins d’un dels patis del Seminari de Tarragona, i la sorpresa va ser trobar una petita capella aixecada sobre una peanya al segle XIII, on segons la tradició hi va predicar Sant Pau. Tota una joia que recomanem visitar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Capella de Sant Pau, Seminari de Tarragona

La veritat és que la primera presencia documentada de cristians és l’acte de Martiri de Sant Fruitós i els seus diaques Eulogi i Auguri, ocorreguda l’any 259, que com podem veure també és bastant antiga. Durant la jornada Mn. Antoni Martínez Subias, Delegat Episcopal del Patrimoni Cultural, ens va parlar del Tresor parroquial, mostrant-nos diversos objectes litúrgics que podem veure exposats al Museu Diocesà de Tarragona. Entre les diferents peces, ostiaris, calderetes, salpassers, petxines de batejar, etc., vam poder veure un bonic reliquiari de Sant Fruitós que contenia diferents relíquies del sant, amb el corresponent pergaminet que n’autentificava la procedència.

Reliquiari de Sant Fruitós, Museu Diocesà de Tarragona

Reliquiari de Sant Fruitós, Museu Diocesà de Tarragona

La ciutat medieval de Tarragona va ser edificada sobre l’antiga Tarraco romana, aprofitant bona part dels edificis i materials d’aquesta època. La mateixa catedral, es va construir sobre l’antic temple romà, en la part alta de la ciutat. Segons sembla, en l’indret ja hi havia un oppidum iber, Kesse, de la tribu dels cossetans, que va ser ocupat i fortificat pels Escipcions durant la guerra amb els cartaginesos. L’emperador August hi va residir durant la campanya cantàbrica, esdevenint en aquell període seu imperial, cosa que va permetre l’engrandiment de la ciutat i la construcció de molts edificis públics: temple, circ, amfiteatre, etc., i de rebre el títol de Colonia Urbs Triumphalis Tarraconensis.

Tarraco

Tarraco Imperial

Tarragona va ser una ciutat molt important de l’imperi esdevenint capital de la província romana Hispània Citerior. La ciutat tenia dos fòrums, un municipal o local i un altre de provincial, en el qual es decidien els assumptes que afectaven a bona part dels ciutadans d’Hispània. Com ja hem remarcat, amb molta probabilitat s’hi van establir les primeres comunitats cristianes, i des d’aquí es va estendre cap a altres ciutats i indrets. Durant la visita vam poder veure part del mur romà que tancava el recinte del temple dedicat a August divinitzat. També va ser emocionant podem dinar en un restaurant, a peu de les grades de l’antic circ romà, on s’hi feien les curses de quàdriques.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Edifici edificat sobre el circ romà de Tarragona

Transcrit la notícia sobre la darrera jornada, publicada a la web de la Conferència Episcopal Tarraconense:

Es tanca a Tarragona el primer programa bianual de formació Catalonia Sacra

La primera fornada de guies Catalonia Sacra ja és una realitat. El divendres 28 de març va acabar a Tarragona el segon curs de formació de guies. L’objectiu d’aquest programa de formació és donar eines als guies turístics per tal d’oferir una visita rigorosa on es mostri tant el valor i la singularitat artística com el sentit original dels temples, la seva raó de ser i la seva lògica al servei de la comunitat cristiana. Aquest curs les sessions de formació s’han realitzat als Bisbats de Lleida, Girona i Tarragona, i les sessions territorials s’han realitzat a Vic, la Seu d’Urgell i Barcelona.

La jornada a Tarragona va començar amb una visita guiada a la Catedral, a càrrec de la Dra. Emma Liaño, per donar pas a la conferència del Delegat Episcopal de Patrimoni Cultural, Mn. Antoni Martínez Subias, “El Tresor parroquial. Una aproximació a partir del tresor de la Catedral de Tarragona”. A la tarda, la Dra. Sofia Mata De La Cruz va fer una visita guiada al Museu Diocesà.

Tal com s’havia prefixat, els 27 alumnes que han completat el Programa bianual de Formació, si ho desitgen podran passar a formar part de la borsa de guies de Catalonia Sacra. A partir d’aquesta borsa, Catalonia Sacra podrà comptar amb guies formats per a poder participar les diferents activitats que es programen o se sol·liciten. El mes d’octubre s’iniciarà un nou curs de formació, del qual se’n comunicarà el programa i els indrets on s’impartiran les sessions, i se n’obriran les inscripcions el pròxim mes de juny.

Publicat dins de Formació Catalonia Sacra | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Fa 75 anys de l’entrada de les tropes franquistes a Balenyà

Aquest passat febrer ha fet 75 anys de l’entrada de les tropes nacionals al nostre municipi, i també del bombardeig ocorregut a finals del mes de gener. En diverses poblacions d’Osona, com ara Vic, Manlleu, Torelló i Santa Eulàlia, han tingut lloc actes de commemoració dels bombardejos i de l’ocupació franquista d’Osona, de diferent manera però amb un objectiu comú: no oblidar aquells fets per evitar que es tornin a repetir. La memòria històrica és un element clau per a construir un futur millor, fonamentat en el diàleg i en  la pau. Com diu Mahatma Gandhi: “No hi ha camí per la pau, la pau és el camí”. Anem a fer memòria d’aquells fets.

Cartell requetè

Cartell requetè

Després de la desfeta de l’exèrcit republicà a la batalla de l’Ebre, el novembre de 1938, es va iniciar la retirada de l’exèrcit republicà i l’avanç de les tropes franquistes. El 26 de gener del 1939 va caure Barcelona i pocs dies després arribarien a la comarca d’Osona. El dia 1 de febrer les tropes nacionals van ocupar la ciutat de Vic i les poblacions de Balenyà i Tona, i

ràpidament la resta de poblacions d’Osona: el 2 de febrer Folgueroles, Calldetenes, Sant Julià de Vilatorta… el 4 de febrer ho faria Manlleu, i el 7 de febrer Sant Quirze de Besora i Montesquiu. Pocs dies després, el 10 de febrer, les tropes nacionals arribaven als passos fronterers de Portbou i Puigcerdà, donant per acabada la guerra a Catalunya, amb l’ocupació pactada de Llívia, el dia després. El 28 de març va caure la ciutat de Madrid i tot seguit ho farien la resta de territoris d’Espanya. Oficialment la guerra va finalitzar l’1 d’abril del 1939, i va donar lloc a un llarg període,  de  postguerra i de dictadura unipersonal, caracteritzat per una forta repressió dels vençuts i la privació dels drets i de les llibertats. Enrere quedava una dura guerra civil, fratricida i amb un especial incidència sobre la població civil, víctima de la fam, dels abusos, del dolor per la mort de familiars, dels combats i dels bombardejos.

Un dels horrors de la Guerra Civil Espanyola va ser el bombardeig efectuat per avions sobre la població civil a la reraguarda republicana. Es molt significatiu el bombardeig de la ciutat basca de Guernika, a l’abril del 1937, efectuat per la Legió Còndor alemanya i que va deixar un paisatge desolador, plasmat poc després per Picasso en el seu famós quadre per a l’exposició Universal de París, exposat en el pavelló de la República Espanyola. Per primer cop a la història s’utilitzava el bombardeig sistemàtic sobre la població civil en actes de guerra, com a represàlia, com a fet intimidador i per a fer minvar la moral del contrari. El cicle es tancaria amb el bombardeig atòmic de les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki.  Però malgrat tot, la història es repeteix a Síria recentment, donant a entendre que encara no s’ha aprés la lliçó.

Catalunya va ser durament castigada pels bombardejos efectuats per l’aviació nacional, amb l’amplia col·laboració de l’aviació feixista: l’Aviazone Legionaria italiana  i la Legió Còndor alemanya. En total van causar la mort directa de 4.736 persones i un nombre incalculable de ferits a Catalunya, tot i que la llista donada encara no és exacte.  A la web barcelonabombardejada.cat podeu veure un llistat actual de les víctimes dels bombardejos a tot Catalunya ordenats per poblacions.

Malauradament, Balenyà no va quedar al marge d’aquests bombardejos. Així el 25 de gener de 1939 l’aviació franquista va bombardejar la població provocant la mort d’un nen de 10 anys d’edat. Segons explica Albert Mas i Vilalta en el llibre d’Antoni Pladevall (1991), el 26 de febrer de 1939 (no sabem si la data és errònia), l’aviació nacional va bombardejar Centelles i Balenyà, on hi havia la fàbrica d’embotits de Pere Martín de Centelles, al sot de la Pelleria, al Pla de les Forques, a l’era de la fàbrica Albet i a la part baixa de la finca de Vall-llossera. Entre els pallers de l’era de la finca de Vall-llossera hi havia els dos germans Permanyer, un dels quals va morir víctima de les bombes, i l’altre va quedar ferit. A prop d’allà hi havia la fàbrica de llonganisses d’en Joan Albet, convertida en caserna dels carrabiners de la República i el Pla de les Forques on hi feien instrucció els mossos instal·lats a l’escola de comissaris polítics de Centelles.  Altres fonts orals, com en Joan de la Casanova, també recorda uns mossos i oficials de l’exèrcit republicà que feien vida al cobert que hi ha davant de casa seva. Tot plegat sembla indicar l’objectiu real d’aquest bombardeig.

Guernica

El Gernika, obra de Pablo Picasso (1937) exposat al Museu Reina Sofia de Madrid

 Segons continua relatant l’Albert Mas, dies abans de l’arribada dels nacionals,  la retirada es va convertir en un torrent desbordat. Es calcula que unes 500.000 persones acabarien fugint i creuant la frontera. Ens podem imaginar l’antiga Nacional 152 al pas per Balenyà, i els altres camins rurals, desbordats per una riuada de gent, soldats i civils, en una marxa penosa i desolada de camí cap a l’exili francès. “Dia i nit passaven tropes i més tropes en camions, a peu, en carros, i també molts paisans. Les darreres tropes van volar el pont que unia Centelles amb la N-152. Molts soldats s’amagaren pels boscos i cases de pagès i del poble, com relaten fonts orals”. La Carmeta del Molí de l’Omet explicava que va arribar a casa i  va trobar una colla de soldats afamats asseguts a la seva taula, pels quals va tenir que fer un bon guisat de conill, i que poc després van marxar sense fer massa fresa.

Si bé la retirada de les tropes i civils republicans es feu de sud a nord, l’avanç de les tropes franquistes es feia d’oest a est per tal de dificultar al màxim la fugida republicana. Els trens elèctrics no funcionaven des de l’abril del 38, degut a que l’exèrcit franquista havia tallat el subministrament d’energia elèctrica ocupant o bé bombardejant les centrals hidroelèctriques del Pirineu. Només circulaven trens moguts per locomotores dièsel o de carbó, i la línia de ferrocarril al pas per Balenyà va ser tallada en els darrers dies de la guerra, a la sortida de la trinxera de Puigxuriguer, a l’alçada de l’actual pont de l’autovia C-17, arrencant els rails i tirant-los un tros més avall. Els soldats republicans, per la seva banda, també intentaven obstaculitzar al màxim l’avanç de les tropes franquistes.

L’1 de febrer, cap al migdia, van entrar les forces de cavalleria de la 1a. Brigada de Navarra, composta en bona part per soldats voluntaris requetés i falangistes, però també per militars professionals en els llocs de comandament i soldats legionaris. L’Albert Mas relata que a la tarda es van fer presoners uns 140 soldats que van ser allotjats a l’església de Sant Josep, actual església de Sant Fruitós. Continua amb el relat: “tota la tarda del dia 1 de febrer, el poble –desert fins aleshores- es va omplir de soldats i de gent que feia temps que no es veia, perquè s’havia amagat,  tot era bullícia.” Al igual que en altres poblacions i ciutats on van arribar les tropes franquistes, els habitants de Balenyà, un cop convençuts del tot que les tropes havien ocupat la població, van sortir a rebre-les i aclamar-les, tan els simpatitzants del bàndol franquista com els contraris, degut a que només desitjaven que s’acabés aquell malson dels últims mesos, caracteritzat per les privacions i la fam.

Tropes marroquines esperant per a volar cap a Espanya (1936?)

Tropes marroquines esperant per a volar cap a Espanya (1936?)

Però al dia següent tornaria a instal·lar-se la por, degut als combats i a l’arribada de les tropes marroquines, molt temudes per la població civil per la seva trista fama. “L’endemà al matí varen marxar les tropes de cavalleria que havien tingut un soldat mort, a la tarda anterior, a la carretera N-152, a les cunetes de la qual, soldats republicans ajaguts protegien la retirada dels seus. D’aquests morien alguns poc més amunt. El mateix 2 de febrer varen passar les tropes mores d’un tabor de regulars. Si les tropes republicanes en retirada s’emportaren carros, cavalleries, animals de carn, aviram, roba de paisà, etc., les tropes vencedores també van saquejar el que van poder.” El mateix Albert Mas va ser testimoni, la nit del 2 al 3 de febrer, de com uns soldats “maldaven a cop de culata de  fusell per espanyar la caixa forta de la Cooperativa La Confiança.”

Es calcula que uns 80.000 mercenaris marroquins van lluitar en el bàndol nacional, enrolats d’una manera, més o menys voluntària, i bàsicament responent a motius econòmics: per guanyar-se el pa, per a ells i  les seves famílies.  Aquests formaven part de les anomenades forces Regulars Indígenes que actuaven, en la colònia espanyola del Marroc, com a forces de xoc contra les tribus indígenes revoltades. A part de guanyar-se la vida lluitant en la Guerra Civil Espanyola, per incentivar el reclutament d’aquestes tropes morisques, Franco va fer propaganda d’una guerra santa contra l’infidel, en aquest cas dels anomenats rojos, i de l’imperiós deure sagrat d’ajudar-lo en la seva lluita per alliberar tan Espanya com al Marroc dels anomenats sense Déu.

Les forces marroquines eren conegudes pels seus robatoris, a més a més de la seva brutalitat i violència. Com s’explica al llibre La Guerra Civil (1936-1939) Vol. II, de Joaquim Aloy, Ramon Fons i Pere Gasol (2008): “eren formades per mercenaris que entenien la guerra com un negoci.” Eren temuts per les dones, per les violacions, i també pels homes per la seva brutalitat. A part d’això,  es cert que aquests es van fer populars pel seu caràcter comercial, ja que “era habitual que quan arribaven a una població instal·lessin parades de productes que anaven escassos: xocolata, tabac, llaunes de sardines, plàtans, licors, etc.. Gènere que cobraven en duros de plata.”

Com és habitual, en totes les ciutats i pobles on entraren les tropes nacionals, el dia 5 de febrer es va celebrar una missa de campanya a la Plaça Major del poble, oficiada per Mossèn Agustí Verdaguer.  Tot seguit es va dur a terme el canvi d’autoritat municipal, i va ser nomenat alcalde en Marcel·lí Cuní, que ho serà fins 1951. Segons Antoni Pladevall, el darrer alcalde elegit democràticament fou en Joaquim Llorens, elegit en les eleccions municipals de 1934, però l’Albert Mas també ens parla d’en Josep Fabré que ho devia fer de manera accidental i que va renunciar-hi, donant pas a la designació d’en Marcel·lí Cuní. També seguint patrons d’altres municipis, les noves autoritats varen incautar la Cooperativa que fou convertida en Ajuntament i central de l’únic partit polític que hi hauria a partir d’ara: la FET i les JONS; instrument polític de Franco.

Per acabar, recomanem la lectura de l’article d’en Ramon Espona, publicat al “Tots per tots”, nº 86 del juliol de 1986, i també reproduït en el llibre de “Balenyà: un terme històric”, de la mà d’en Ramon Espona, on fa una reflexió sobre el cinquantè aniversari de la Guerra Civil. Compartim el desig de fer memòria i de no oblidar uns fets que, malgrat tot encara tenen repercussió avui dia, i que ens poden fer evitar errors i ajudar a construir un futur millor per al nostre país.

Així doncs, Salut i Història!

Publicat dins de Història Local | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Commemoració dels 1125 anys de la Consagració de l’església de Sant Andreu de Tona

Aquest passat divendres 10 de gener vaig tenir, una cop més, el plaer d’escoltar una conferència a càrrec de l’Antoni Pladevall. Aquesta va tenir lloc a la sala de plens de l’Ajuntament de Tona a raó dels actes commemoratius dels 1125 anys de la consagració de l’església de Sant Andreu de Tona.

La primera vegada que vaig veure l’Antoni Pladevall, va ser a Centelles parlant de bruixes, una de les seves especialitats, i en vaig quedar gratament sorprès per la seva sinceritat, ja que va començar la conferència deixant palès que no havia trobat cap fonament històric que testimoniés que Centelles fos una vil·la de bruixes. A Tona va passar cinc cèntims del mateix, però amb l’origen visigot dels seus habitants.

El castell de Tona i l'església de Lourdes

El castell de Tona i l’església de Lourdes

La història escrita de Tona comença l’any 888 o 889, segons se miri, amb l’acte de consagració de l’església de Sant Andreu. El cert és que antigament els anys començaven el 25 de març, dia de l’anunciació, i no com ara a l’1 de gener. Aquesta acta de consagració és juntament amb la de la Seu d’Urgell, de l’any 839, les més antigues de Catalunya. Però, la nostra té un element peculiar: al peu del document, hi trobem la transcripció d’una antífona amb els seus signes o notació musicals (els neumes, que són a l’origen de la notació musical occidental). Es tracta de l’escriptura musical, amb datació segura, més antiga d’Europa.

L’acta de consagració de Tona és un document històric excepcional, que a més a més, encara es conserva a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Els atzars de la vida van fer que se l’emportessin de l’arxiu parroquial de Tona cap a Barcelona, i això va evitar que desaparegués durant la Guerra Civil, quan un grup de milicians vinguts de Cardedeu va cremar la rectoria i va fer desaparèixer per sempre més una part de la nostra història. Per la seva banda, els nacionals també cremaren una part de l’arxiu municipal quan van arribar a Tona a principis de febrer del 1939.

Interior de l'església de Sant Andreu

Interior de l’església de Sant Andreu

Aquest vell pergamí dóna testimoni d’una comunitat composta per una cinquantena  seixantena de famílies que demanen al bisbe Gotmar de Vic que consagri la seva església. El document no parla dels límits del terme, sinó de noms, per cert molt visigots: Recared, Àlbar, Centuri, Bera… però això no vol dir que tots aquests tonencs fossin descendents dels visigots que van arribar per ocupar el poder deixat pels romans, sinó que eren, molt probablement, autòctons que havien adoptat aquests noms per estar, en aquella època, molt en boga.

En la sala de plens de l’Ajuntament hi ha una reproducció de l’acta de consagració, i també dues transcripcions en llatí i català. L’original conservada es de difícil lectura, ja que el color original de la lletra ha anat desapareixent esdevenint d’un marronós clar. Això es degut als components de la tinta emprada, de tipus ferrogàl·lica. La tinta ferrogàl·lica, composta d’òxid de ferro, agalles de roure i goma aràbiga, és molt corrosiva i fins i tot pot arribar a foradar el pergamí. Amb els anys, tan sols queda l’òxid de ferro, per això el seu color vermellós i marronós.

Acta de consagració conservada a la Biblioteca Nacional

Acta de consagració conservada a la Biblioteca Nacional

L’església de del castell de Tona va ser consagrada, un acte que difícilment podríem veure avui dia, ja que tan sols es consagra l’altar. A part d’un dejuni previ i de tota una sèrie de rituals, en la consagració s’utilitza l’aigua lustral, que ha de contenir els quatre elements: aigua, aire, terra i foc. Sovint s’utilitza l’aigua de la rosada, s’hi afegeix sal i s’hi submergeix un tió encès. Aquesta aigua, va ser aspergida per totes les parets del temple.

Segons relata Pladevall, el llibre sobre la història de Tona li va treure moltes hores de son. Ja el tenia pràcticament acabat quan va trobar un valuós arxiu de documents al Prat de la Barroca. Això va fer que durant moltes nits només dormís quatre hores per tal d’acabar el treball amb la seva màquina d’escriure, i malgrat tot no el va acabar de tenir enllestit fins l’any 1990.

Per acabar hem va agradar molt l’explicació que va fer sobre les esglésies, segons ell són com caixes de nines russes que es van posant una sobre l’altre, sempre en el mateix indret.

Torre del Castell de Tona

Torre del Castell de Tona

Publicat dins de Patrimoni local | Etiquetat com a , , , | 1 comentari